Nit de Champions

Falten poques hores pel Barça-Arsenal i ja estic nerviós. En principi, aquest partit té tots els ingredients per a que, independentment de les preferències sobre el resultat final de cadascú, sigui un autèntic partidàs, sobretot perquè l’eliminatòria està oberta i per l’enorme qualitat futbolística dels dos conjunts.

El Barça va badar a l’anada i avui haurà de donar el millor de si mateix per eliminar els “gunners”, atacar amb velocitat, ordre i criteri, sense atabalar-se ni accelerar-se en excés, i vigilar els perillosíssims contracops de l’equip londinenc. El joc que el Barça està desplegant durant tota la temporada és un bon aval per confiar en l’esquadra culé, però en la Champions qualsevol detall pot decidir l’eliminatòria i en un partit d’aquest nivell pot passar qualsevol cosa.

M’agradaria demanar, però, que si finalment la balança es decanta cap al conjunt anglès, que el barcelonisme no caigui en el victimisme i en les excuses, que feliciti l’Arsenal, que haurà sigut millor i un just guanyador, i que faci autocrítica sobre les causes. Al cap i a la fi, només és un esport, només és futbol, i cal desdramatitzar totes les repercussions que es puguin arribar a produir, ja que, darrerament, des dels mitjans especialitzats, amb la justificació de què el que ven és la polèmica, es fa tot el contrari, fins i tot, les polèmiques es creen i s’alimenten artificialment.

I m’agradaria que fos així precisament per que fos al contrari del que fa un sector del madridisme, el més radical, amb Mourinho al capdavant. Estic d’acord en què vulgui defensar el seu equip de tot i de que vulgui protegir els seus jugadors de la pressió exagerada que es viu en un equip gran. Però el que no cola és la seva justificació, de que no és hipòcrita i que diu la veritat, possiblement sigui així, però si que és un gran demagog, ja que sempre es fa venir bé les circumstàncies per atacar algú i desviar l’atenció. Només un exemple dels innombrables que podríem trobar: en la darrera roda de premsa es va queixar de la no expulsió de Milito davant del Saragossa, però va obviar que li van anular un gol legal a Keita.

No vull acabar aquest article, el primer del blog, sense parlar del Nàstic, que va aconseguir una valuosíssima i merescuda victòria davant del Cartagena, amb un segon gol de Moran realment impressionant. Ja fa dies que es nota la ma del nou tècnic, Joan Carles Oliva, que ha mantingut i augmentat la solidesa defensiva, ha millorat la perillositat en atac i ha incrementat la confiança i la moral de tot l’equip. Els granes, a més, van tenir una mica d’aquella sort anomenada dels campions, ja que, després d’una esplendorosa primera part, en la segona, el Cartagena els va tancar en la seva àrea, i els d’Oliva perdien la pilota amb massa rapidesa. I quan l’empat es veia venir, va arribar el golàs de Moran, que va asserenar els ànims i el ritme del partit. Sembla que, darrerament, s’estan fent bé les coses a Can Nàstic, que des de l’any de l’ascens que això no succeïa. Que duri.