El passat dimarts, el cap de colla dels Castellers de Vilafranca, David Miret, va rebre el premi de Català de l’Any 2010, distinció que s’atorga a través dels vots dels lectors del Periódico de Catalunya i de l’audiència dels Matins de TV3. Vagi per endavant que aquest tipus de premis sempre provocaran controvèrsia i injustícies, perquè el seu resultat sempre serà arbitrari i subjectiu.
I és clar, en el món casteller, un món passional i ple de rivalitat, la concessió d’aquest premi ha provocat, com era evident, molta polèmica i reaccions de tot tipus. Des de qui la celebrat i se n’alegrat, fins a qui l’ha maleït força, o des de qui creu que no només s’ha premiat la persona, sinó tot el món casteller, fins a qui pensa que el món de la faràndula i l’esport no ha de passar mai per davant dels grans professionals de les arts i de les ciències.
Personalment penso que un grapat de circumstàncies favorables han provocat aquesta decisió. En primer lloc la iniciativa de la pròpia colla, els Castellers de Vilafranca, que han estat vius i han vist aquí una bona oportunitat per promocionar-se mediàticament. En segon lloc, els mèrits evidents de la persona en qüestió, signant, com a cap de colla, la millor temporada de l’agrupació penedesenca, que a més fa anys que lidera el món casteller.
També ha tingut alguna cosa a veure el bon moment de popularitat de què gaudeixen els castells, gràcies a la gran atenció mediàtica que tenen avui dia, i al seu recent nomenament com a Patrimoni de la Humanitat. Tot i que per a ser justos, cal dir, com a paradoxa, que el factor patrimonial que ha ajudat als verds, no va provocar un gran entusiasme entre els seus castellers quan es va concretar en el seu dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario