La Central Chartreusera, la copa Mumbai, i altres afers

Enguany, com era d’esperar, estem vivint una temporada castellera farcida de diverses polèmiques que estant animant la majoria de tertúlies, tant les que es duen a terme entre castellers i aficionats a peu de carrer, com les dels diferents programes especialitzats de ràdio i televisió.

La majoria han tingut com a tema central el cartell de colles participants en les diades més tradicionals i importants del calendari. Les actuacions de la Bisbal, Sant Fèlix, l’Arboç, Santa Tecla i, fins i tot, darrerament, la de la Mercè, han estat notícia i motiu de controvèrsia per si actuarà aquesta colla o tal altra.

En aquests temes de conflicte verbal ha aparegut un fenomen nou en el món casteller, i copiat del futbol, els grups mediàtics defensors d’un territori o d’un altre, al més pur estil de la central lechera de Florentino Pérez, o dels mitjans afins al Barça de Guardiola.

L’invent cal atribuir-lo al Josep Torreño, un casteller dels verds, que, a més, presenta un programa a Ràdio Olèrdola i que, mig en conya, es va començar a referir als periodistes i cronistes castellers de l’àrea del Camp de Tarragona amb el divertit terme de la central chartreusera, amb una clara al·lusió a aquest elixir.

Evidentment, la rèplica no ha tardat a arribar, i també existeix el grup de periodistes de l’àrea del Penedès i del Garraf que es comença a conèixer com la caverna mediàtica verda, i que és acusat pels castellers i aficionats vallencs o tarragonins de tractar amb massa condescendència, els Castellers de Vilafranca sobretot, però també els Minyons de Terrassa o els Capgrossos.

Són molts els temes en què les postures de la central chartreusera i dels seus oponents són contràries i que, al més pur estil de Punto pelota, s’han debatut acaloradament. De vegades, però, els castellers de les colles es molesten per l’opinió d’algun periodista, ja que en una tradició tan apassionada la pell dels seus protagonistes és molt fina, i potser falta desdramatitzar-ho tot plegat una mica.

I darrerament n’hem tingut un altre exemple, la copa Mumbai. Resulta que els Castellers de Vilafranca viatgen a l’Índia, on participaran de la meravellosa festa dels govindes, que realitzen estructures molt complicades i complexes similars als castells. Doncs resulta que alguns cronistes afins als verds ho han venut com la copa Mumbai, una competició entre les dues tradicions, totalment impensable i difícil de mesurar, un tema que al sud ha causat perplexitat.

Una camisa diferent

Els Castellers de Vilafranca van presentar, el passat dilluns, la nova camisa d’enguany, que mostra algunes petites modificacions sobre la innovadora indumentària que ja van estrenar l’any passat.

La peça de roba en qüestió ha generat debat i controvèrsia en el món casteller per dos motius. El primer perquè, més que una camisa, és més aviat un polo, i el segon per les vuit estrelles que van situades damunt de l’escut, que commemoren els vuit concursos de castells guanyats pels vilafranquins al llarg de la seva història.

Pel que fa a l’estil, més polo que camisa, que ha estat bastant criticat pel sector més tradicionalista del món casteller, més defensor de la camisa de tota la vida, personalment no tinc res a dir, em sembla més còmoda i pràctica, i no em suposa cap inconvenient acceptar les innovacions que puguin aparèixer en aquest aspecte o en qualsevol altre, sempre que es demostri la seva utilitat i millora.

Però el que més m’ha sobtat, al més pur estil de les seleccions nacionals de futbol que han guanyat algun Mundial, és la inclusió de les vuit estrelles damunt de l’escut de la colla.

En primer lloc, com a tarragoní i defensor del Concurs, m’omple d’orgull que una colla forana faci aquest homenatge al certamen biennal de la ciutat, ja que no deixa de ser una manera de reconèixer la màxima importància de la cita tarragonina en el panorama casteller. Els tres darrers caps de colla dels de Cal Figarot guanyadors dels últims concursos, el David Miret, el Lluís Esclassans i el Francesc Moreno «Melilla», presents en l’acte, van declarar que «és un orgull portar brodades les estrelles perquè sabem el que ha costat guanyar-les».

Aquest fet i aquestes declaracions no són més que la constatació de la deriva cap a l’esportivització que estant experimentant, intencionadament, els verds en els darrers anys, amb l’objectiu d’aconseguir la màxima motivació en totes les seves actuacions. Pot resultar més o menys criticable, però els resultats, a la vista estan de tot el món casteller. Aquí, avui, no hi entraré, és un debat força interessant però bastant complex.

Però m’agradaria ressaltar un fet força contradictori, les dues colles que, a dia d’avui, estan en millor forma, ja veurem com acaba la temporada, Castellers de Vilafranca i Minyons de Terrassa, representen dues postures bastant allunyades respecte al Concurs. Uns exhibeixen orgullosos les vuit estrelles i els altres no hi volen participar, realment sorprenent. És possible un Concurs amb els Minyons? Espero poder oferir-vos aviat un article al respecte.

El dilema de la Bisbal

Molt s’ha parlat les darreres setmanes de la diada castellera de la Bisbal del Penedès, ja que, a aquestes alçades de temporada, encara no se sap quin cartell tindrà enguany.

S’han pogut sentir tot tipus de rumors, des de què enguany no hi ha pressupost per poder mantenir una diada amb les colles grans, fins a que, simplement, es tracta d’una estratègia per poder negociar el catxet a la baixa de les colles participants, ja que, darrerament, la despesa de la diada s’havia disparat exageradament , passant perquè la diada de l’actual temporada presentaria un cartell format per colles mitjanes i petites de l’àrea del Penedès i els seus voltants, o fins i tot, mantenint les colles grans, però només dues.

Tot i així, els més preocupats pel resultat final d’aquest “culebrón” casteller, a banda dels aficionats locals i de tot el món casteller, són les colles que darrerament tenen marcada amb una x al calendari aquesta diada, perquè és important i clau en la seva trajectòria de la temporada, és a dir, Castellers de Vilafranca, Colla Joves de Valls i Colla Vella de Valls.

I és que, una mica espantats pels rumors que arriben, i potser també perquè, encara, ningú amb poder decisori del consistori bisbalenc s’ha posat en contacte amb ells, les colles afectades estan buscant alternatives per si de cas es compleixen els pitjors pronòstics. I és que la diada de la població penedesenca està molt ben situada estratègicament en el calendari casteller, a quinze dies de Sant Fèlix.

El passat dissabte, però, vaig tenir la sort de parlar amb l’alcalde de la Bisbal del Penedès, Josep Maria Puigibet, i em va confirmar que cap dels rumors que estant circulant pels voltants del fet casteller és cert, que encara tot és possible, que té la intenció de reunir-se la setmana vinet amb les colles afectades, i que quan es prengui una decisió al respecte, convocarà els mitjans de comunicació i ho farà públic. Personalment penso que enguany hauria d’intentar salvar la cita, amb dues o tres de les colles habituals, i que de cara al futur s’ha de replantejar el model de la diada, perquè l’actual, darrerament, és molt car i poc productiu, i està esgotat. Un model semblant al del Catllar, per exemple, encara que un servidor pugui ser titllat d’escombrar cap a casa, com a casteller de la Jove de Tarragona que sóc, estic convençut que seria més positiu per la diada de la Mare de Déu d’Agost. Actualment, les colles vallenques tenen seriosos problemes per poder plantejar-se dos castells de nou en aquesta trobada, i el fet de què entrés la Jove de Tarragona, probablement enlloc de la Vella de Valls, que és la que participa a la Bisbal amb menys, potser, motivació, i la que menys necessita la diada, donaria més joc, i a banda d’explotar el seu bon moment de les darreres temporades, podria facilitar que la Joves de Valls i els Castellers de Vilafranca poguessin assolir els seus objectius amb menys dificultats.

Un premi polèmic

El passat dimarts, el cap de colla dels Castellers de Vilafranca, David Miret, va rebre el premi de Català de l’Any 2010, distinció que s’atorga a través dels vots dels lectors del Periódico de Catalunya i de l’audiència dels Matins de TV3. Vagi per endavant que aquest tipus de premis sempre provocaran controvèrsia i injustícies, perquè el seu resultat sempre serà arbitrari i subjectiu.

I és clar, en el món casteller, un món passional i ple de rivalitat, la concessió d’aquest premi ha provocat, com era evident, molta polèmica i reaccions de tot tipus. Des de qui la celebrat i se n’alegrat, fins a qui l’ha maleït força, o des de qui creu que no només s’ha premiat la persona, sinó tot el món casteller, fins a qui pensa que el món de la faràndula i l’esport no ha de passar mai per davant dels grans professionals de les arts i de les ciències.

Personalment penso que un grapat de circumstàncies favorables han provocat aquesta decisió. En primer lloc la iniciativa de la pròpia colla, els Castellers de Vilafranca, que han estat vius i han vist aquí una bona oportunitat per promocionar-se mediàticament. En segon lloc, els mèrits evidents de la persona en qüestió, signant, com a cap de colla, la millor temporada de l’agrupació penedesenca, que a més fa anys que lidera el món casteller.

També ha tingut alguna cosa a veure el bon moment de popularitat de què gaudeixen els castells, gràcies a la gran atenció mediàtica que tenen avui dia, i al seu recent nomenament com a Patrimoni de la Humanitat. Tot i que per a ser justos, cal dir, com a paradoxa, que el factor patrimonial que ha ajudat als verds, no va provocar un gran entusiasme entre els seus castellers quan es va concretar en el seu dia.

En fi, enveges a banda, el premi és merescut, per a la persona, el David Miret fa anys que destaca per diversos motius, per  a la colla, els Castellers de Vilafranca són els millors des de fa temps, i pel món casteller, que pot presumir d’uns valors únics i meravellosos.

Una aposta valenta

Ara fa uns dies es va saber que, enguany, la diada del primer diumenge de Festes de Santa Tecla tindrà la participació de cinc colles, ja que la Joves de Valls s’afegirà a les quatre colles habituals d’aquesta trobada castellera, la Vella de Valls, els Castellers de Vilafranca, la Jove i els Xiquets de Tarragona.

A primera vista pot semblar una decisió suïcida, ja que una diada castellera de màxim nivell amb cinc colles participants es pot allargar indefinidament, i pot acabar a una hora realment inhumana. Cal recordar que, fins i tot, alguna de les darreres edicions, sobretot la de l’any 2009, la diada va prolongar la seva durada excessivament, i només hi havia quatre colles.

Però les circumstàncies del món casteller en general, i d’aquesta actuació tarragonina en particular, fan que la decisió que s’ha pres aquest any la trobi, personalment, valenta i encertada, i m’explicaré perquè.

En primer lloc perquè la Joves de Valls no ha participat mai en aquesta diada que es va crear l’any 2005. Però la seva qualitat està més que contrastada, i té unes ganes increïbles d’actuar-hi, sobretot per les circumstàncies que envolten aquesta cita: la seva situació en el calendari, la importància històrica de la plaça, i les colles que hi actuen. Per tot això, a més de les construccions de màxim nivell que pot oferir, la seva rivalitat directa amb la Colla Vella és un al·licient més per a la trobada castellera.

I està clar que fer fora una de les altres dues colles convidades era una tasca força complicada, ja que tant la Vella de Valls com els Castellers de Vilafranca, sempre que han vingut, han ofert el millor del seu repertori en aquell moment.

Tot i així, seran fonamentals totes les mesures que es puguin prendre per afavorir un ràpid i àgil desenvolupament de la diada: quatre o cinc rondes sense repetició, adoptar, potser, la limitació del Concurs dels dos peus desmuntats per a cada intent, i que les colles estiguin per la feina quan arribi el eu torn d’actuació.

L’edició d’aquesta diada enguany, però, no deixarà de ser un examen per a les cinc participants, ja que segons el seu resultat final, no només a nivell de registres castellers, sinó també en quant a durada i ritme, provocarà que aquest model pugui tenir continuïtat o no.

En definitiva penso que, amb la clara intenció de millorar el màxim possible tots els ingredients d’aquesta cita castellera, s’ha optat per aquesta fórmula que incrementa, clarament, les motivacions de tots els participants, per buscar un resultat final que situï la plaça de Tarragona, la diada del primer diumenge i les festes de Santa Tecla, cada vegada més, com un punt de referència obligada en tot el món casteller. Esperem que tots els castellers i aficionats ho puguem gaudir.

Article publicat al Diari de Tarragona el 21 de maig de 2011, que he ampliat un xic.

Els canvis en les diades

Darrerament, s’estan posant de moda els canvis en el format de les diades castelleres, amb el lloable objectiu d’intentar agilitzar-les per fer-les més suportables, tant al públic com als castellers.

Ja fa algunes temporades que, en algunes places on actuen quatre colles o més, s’ha optat pel sistema de quatre rondes sense repetició, amb opció d’una cinquena de millora si alguna agrupació no ha completat tres castells. La pionera en això dels canvis, si no estic equivocat, crec recordar que va ser la diada de Sant Magí a Tarragona, per motius evidents.

I és que, des que a la capital tarragonina hi ha quatre colles, i amb les particularitats d’aquesta diada, on les formacions han de canviar d’ubicació cada vegada que aixequen un castell, es van intentar buscar solucions. I la veritat és que la van encertar de ple, perquè la fórmula actual funciona, i s’ha traslladat, com dèiem abans, a altres diades, com la del Mercadal a Reus, o la del Primer Diumenge de Festes a Tarragona.

El Concurs també va ser innovador en aquest tema, quan va optar per les rondes sense repetició, sis en una primera instància i cinc en l’actualitat. En aquest esdeveniment biennal hi trobem, també per motius evidents, l’altre invent per agilitzar diades, les rondes conjuntes, que antigament, al segle XIX, també s’utilitzaven amb èxit.

Tarragona ha tornat a ser pionera, i ha començat a aplicar aquest sistema fora del Concurs; el passat Sant Jordi va ser la prova de foc, que es va superar amb escreix, i ara també ho volen tastar els vallencs, que faran servir la diada de Completes per posar-ho en solfa.

Aquest sistema s’ha demostrat força operatiu i vàlid per a diades de poc compromís casteller, però, per a les diades de màxims, resulta més efectiu el de rondes sense repetició, que també ha demostrat sobradament la seva eficàcia, i que diades com Sant Fèlix, Santa Úrsula i d’altres, haurien d’adoptar sense por.

El sistema de tres rondes amb repetició ha quedat obsolet, per lent, poc operatiu, perquè afavoreix a les colles “infractores”, o sigui, les que fallen en els seus intents, i perquè de vegades resulta poc entenedor per al públic i per als mateixos castellers, ja que en algunes ocasions ningú sap a qui li toca actuar.

No estaria de més que les colles, potser a través de la Coordinadora, pactessin, sense recances, optar pel sistema de quatre rondes sense repetició per a totes les diades importants i susceptibles de tenir una llarga durada. M’atreveixo, fins i tot, a proposar l’eliminació de la cinquena ronda de millora, si una colla falla dues vegades, doncs es queda amb dos castells i no passa absolutament res. No hem d’oblidar que, a banda de les rondes de castells, tenim les rondes de pilars, que en les grans cites resulten ser força productives.

I si de veritat fóssim tots valents, encara tenim l’opció de limitar a dos els peus desmuntats, una altra mesura que el Concurs ha demostrat, fantàsticament bé, que funciona i és efectiva. No entenc la por de les colles; les condicions, d’inici, podrien ser  les mateixes per a tothom, i si una colla té un dia dolent, mala sort, els espectadors i els castellers de les altres colles a plaça no tenen perquè pagar la inoperància d’aquesta colla, i definitivament tots sortiríem molt beneficiats, sobretot en l’hora d’anar a dinar o sopar, més adient per a la nostra afamada dieta mediterrània.

Article publicat en el Diari de Tarragona el dissabte, 14 de maig de 2011, però que he ampliat i completat una mica.

Estic una mica cagat!

Déu n’hi do tot el que s’està parlant, i el que és parlarà encara, dels quatre clàssics. Jo també vull aprofitar per aportar el meu humil granet de sorra al tema futbolístic del mes i, segurament, de la temporada.

D’entrada, com a culé lleugerament pessimista que sóc, he d’admetre que, com diu un d’aquells que surt a l’APM, estic una mica cagat! I és que, tot i la manifesta superioritat futbolística del conjunt blaugrana, pot succeir que es repeteixi la història de l’any passat contra l’Inter de Milà, espero que no, a la final de Copa o a les semis de la Champions, que un equip inferior, amb un grapat de jugadors rebutjats pel Barça i pel Madrid, Motta, Cambiasso, Walter Samuel, Eto’o, etc, ens va eliminar de la màxima competició europea. I a més, el Madrid és millor que l’Inter de l’any passat, tot i que també crec que el Barça és un xic millor i més experimentat que el curs anterior.

El partit de lliga del passat dissabte, de llarg el menys important dels quatre, ens va servir per treure diverses conclusions sobre el que ens espera. Un Madrid defensiu i rocós, però molt fort i molt perillós a la contra i a pilota parada. Em fa gràcia els que van criticar el plantejament defensiu de Mourinho de l’altre dia, quan és, clarament, l’única opció de què disposen per intentar guanyar al Barça. Altres equips, com el València, o algun altre, han intentat pressionar més al davant, però també han perdut o han sortit escaldats davant l’esquadra culé. Si que és trist, però, que tingués que deixar la gespa alta i sense regar per destorbar encara més el joc del Barça, però lícit totalment.

L’entrenador portuguès és molt intel·ligent, i l’opció de Pepe per davant de la defensa va ser un gran encert, per mi el millor de l’equip juntament amb Ozil quan va sortir, ja que és molt ràpid, potent i agressiu, ideal per contrarestar el joc de Messi com a fals davanter centre. També va saber tapar molt bé el joc de Xavi i Iniesta, que van ser poc protagonistes i van poder donar poques assistències amb perill, ben vigilats per Xabi Alonso i Khedira.

El Barça, tot i així, tenia el partit guanyat, però es va tornar a confiar, com en l’anada contra l’Arsenal, i en lloc d’aprofitar la superioritat numèrica de l’expulsió d’Albiol per matar el partit, va especular en excés, fet que li va costar l’empat, i gairebé la derrota, contra deu jugadors i un Madrid crescut.

La manera com va acabar el partit, però, crec que és positiva pel Barça, ja que ara tindrà ben present que no es podrà confiar en cap moment demà a Mestalla, i si és capaç de moure una mica més ràpid la pilota que l’altre dia, vigilant de no perdre-la en zona perillosa, a més d’intentar evitar al màxim els córners i les faltes, tindrà totes les de guanyar. Ara bé, crec que la final de Copa serà un partit de pocs gols, i qui marqui primer tindrà més de mig títol al sac. Espero que no arribem als penals, els cors s’acceleren massa, no és humà, i el Barça ho enllesteixi al més aviat possible. Quins nervis!!!!